Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d’una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.
La Constitució d’un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.
Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d’aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l’Alt Tribunal s’havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.
Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l’Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.
Text difós per la blocesfera catalana. Si us agrada, copieu el text al vostre bloc. Ajudareu a la seva difusió.
Text difós pels mitjans de comunicació catalans:
La dignitat de Catalunya (cat)
La dignidad de Cataluña (esp) – Per si algú de les espanyes el vol llegir i no es cregui tot el que diu ‘El Mundo’
PD: Merci Puji!!
Cap de setmana dur pel futbol de Can Barça. Grips A, baixes inesperades, empats i lesions difícils de digerir. Tant sols un avanç del que serà la setmana. La por entra en el cos del culé i tot perquè en moments com aquest surt el soci que portem dins.
Ens oblidem de tot i només veiem el futur negre, com si l’haguéssim visualitzat com a Flashforward. Només veiem que Iniesta no està del tot fi, i no li permetem més temps, quan el necessita perquè ha estat de baixa molt de temps. Veiem que la plantilla és curta, cap novetat, però fins ara ja ens anava bé i inclús presumíem de cantera. Només veiem que en Pep no reacciona o ho fa tard quan l’equip està estancat, ja ens hem oblidat del seu fantàstic saber fer.
Que l’excel•lència del passat any no ens enfosqueixi el present. La plantilla és curta, els joves han d’estar per complir, no per resoldre ( que si ho fan, millor!) i que el joc del Barça és intermitent. Ja ho sabem, i què!!!
Culé no facis de soci! Confiem en els que juguen (fins i tot Henry i Chygrinskyi), el concepte de joc segueix intacte, els automatismes hi són, falta agilitat mental, fer les coses amb més rapidesa i matar a davant.
Demà ha de ser una gran nit de Champions, s’ha de confiar, no lamentem abans d’hora perquè no serveix per res. Emmudim el ai ai ai!!!
Més motius per avui animar a rabiar!!!
Tothom té manies i una de les meves és la de comprovar 5.432 vegades si el cotxe està tancat fotent-li al botonet de la clau com un boig, vinga a prémer el botó, vinga a prémer botó i els intermitents vinga dos minuts fent pampallugues. Així està el botó rebentat que es veuen els circuits de la clau. Estem parlant d’una mania com un altre però les manies tenen un perquè.
El cotxe l’agafem poc i al treballar a Barcelona menys encara i de fet ja va bé perquè el nostre pla d’aparcament del nostre barri és molt semblant al del barri d’en Dani (Espai D) i trobar un lloc per aparcar es fa més llarg que un discurs de Chàvez (el pobre Fidel ja ni fa discursos). Dissabte va ser un dia d’aquells que vam agafar el cotxe i de tornada a casa vam tenir la sort de trobar aparcament, un d’aquells macos, sense molta maniobra, amb espai per davant i per darrera, d’aquells que no fa falta utilitzar calçador. Un gran lloc si senyor, cotxe aparcat fins a nou avís.
Els dies van passar fins arribar el dilluns que l’Eva requeria de nou del cotxe per anar a treballar, però les claus no apareixien, un joc de claus el tenia jo a Barcelona, qui no ha fet mai aquella comprovació de veure si la teva clau obre altres cotxes ¿? Però l’altre ? Enlloc. Total que l’Eva va decidir desplaçar-se en taxi, aquell gremi tant apreciat per l’Oscar (7m76), per anar a treballar. Durant el trajecte va començar a generar-se la història més surrealista dels últims mesos. A l’Eva li van entrar dubtes, res de dubtes existencials com si Abidal o Maxwell, birra o cubata, Fifa o Pro com feríem els tios, els dubtes de l’Eva van anar més enllà: havia tancat el cotxe amb clau el dissabte a la nit? Uns dubtes que pel meu gust arribava una mica tard, dos dies després d’aparcar el cotxe!!!. Moment de pànic, moment de pànic gran , com diria en Jean Paul de La Competència per cridar més l’atenció en les seves cròniques “noia cridant en bikini a càmera lenta”.
Tenim un personatge, Déu del futbol com a jugador, impresentable com a persona i dolent en la seva d’entrenador. Aquest entrenador es cabreja amb el s mitjans de comunicació del seu país i els hi dedicada una sèrie de frases que no repetiré. La FIFA fen ús de la seva autoritat i el seu comitè disciplinari decideix sancionar-lo des d’ahir a dos mesos sense intervenir en cap activitat relacionada amb el futbol. Fins aquí sembla tot correcte però analitzant la notícia i llegint altres antecedents em sorgeixen varis dubtes i perquè no dir-ho varies sospites.
A Maradona li ha caigut una sanció de dos mesos, una sanció bastant inferior als 4 partits que li van caure en el seu dia a Hristo Stoichkov per declaracions difamatòries. No serà que Blatter no s’atreveix amb l’argentí ? Pot ser és això. Però i si el què busca Blatter és realment matar dos ocells d’un tir? M’explico i deixeu-me ser mal pensat. El cap de setmana passat va tenir lloc a Madrid el sopar de celebració del ‘centenario’ de la Federació Espanyola de Futbol amb Villar (el del villarato) com amfitrió i com a convidats tots els dos magnats del futbol mundial Platini i el mateix Blatter. M’imagino el diàleg a la taula:
- Blatter: Hòstia haig de sancionar a Maradona i com ho faig sense que sigui un escàndol i no afecti al Mundial perquè sinó me la tornarà a liar.
- Villar: Doncs no el sancionis, fes una sanció testimonial.
- Blatter: És veritat, no el sancionaré amb partits, ho faré per mesos i ara mateix així no afecta a ningú.
- Villar: Tens raó dos mesos i no afecta ningú perquè ja em diràs Argentina només juga contra Catalunya un amistós on la foto de les banquetes es veurà a nivell mundial amb Cruyff a un costat i Maradona a l’altre…això això dos mesos…a més ja m’ha anat bé que m’endarrerissis la sanció de Maradona fins que jugués contra Espanya.
- Platini (pensant a la seva bola): I jo com puc criticar més els fitxatges de Florentino, els puc sancionar?
En fi, ja ho veieu Maradona amb sancions ridícules, Cruyff sense rival a la banqueta i Villar més content que un gínjol.
PD: Parlant de sancions, els titulars sobre el no tancament del Camp Nou el dia del ‘cap de porc’ encara duren a molts diaris de la capital cada vegada que poden, però veig que l’impacte d’un objecte a la cara de Pellegrini durant el derbi s’ha oblidat ràpidament.
Sembla mentida que la màxima solució contra la corrupció, així de primeres, per part de la classe política, en aquest cas socialista, hagi estat la de crear un codi ètic d’actuació. Quins collons que tenen!! Jo pensava que aquestes coses venien ja implícites en la feina de polític ? Es veu que no.
Si les meves teories són bones aquest codi ètic que firmaran els polítics tindrà poders sobrenaturals que impedirà que qualsevol dels seus firmants pugui delinquir quan ocupi un càrrec públic. Encara que vulgui el seu subconscient l’impedirà acceptar comissions, beneficiar familiars o fer tràfic d’influències, no podrà ingressar ni un euro que no sigui guanyat de manera honrada. Tot això només firmant el súper document.
Per contra si les meves teories són errades aquest paper no tindrà cap funció, no servirà per res, perquè les persones implicades en els casos de corrupció ja saben de sobres que poden fer i què no poden fer, perquè bàsicament ja hi ha unes lleis que els hi marquen el límit.Per aquest motiu aquest codi ètic és paper mullat, la firma d’un paper no impedirà al corrupte deixar de ser-ho, simplement serà un engany més dins la seva trama de mentides i falsedats.
Creieu pot ser que és necessari que un metge firmi uns papers quan arriba al càrrec de cirurgià conforme es compromet a salvar vides o que un banquer no es fotrà els diners dels clients a la butxaca,… creieu que és necessari que firmin un document per reforçar la seva credibilitat o és un fet tant evident, el qual a més a més va implícit en la seva feina, que no fa falta signar res? Quant un polític en aquest cas o qualsevol treballador s’ha de comprometre per escrit a complir les lleis i a fer correctament la seva feina malament anem.
En els últims mesos la corrupció ha esclatat a Catalunya de manera escandalosa esquitxant de merda als dos partits majoritaris. Pot ser per això han tardat tres anys en crear la comissió anticorrupció, segurament per això tampoc es posaven d’acord en qui posar al capdavant d’aquesta comissió i em tota seguretat que tampoc el deixaran treballar com li agradaria. La llei del silenci està a punt d’acabar-se i si això passa al parlament es quedaran sols.
RSS - Posts