L’estrany cas de la casa minvant

Avui deixeu-me que us expliqui una estranya història, el de la casa minvant. Hi havia una vegada una família que vivia unida i feliç sota un mateix sostre. Els pares i els tres germans convivien en més o menys harmonia tot i la dictadura democràtica del comandament a distància i de les diferencies més que notables sobre la definició d’ “habitació recollida”. Inclús dos dels germans convivien en una mateixa habitació sense problemes, vaja només un d’estructural (def. Problema estructural: quan una llitera es desmunta i el llit de dalt cau sobre el de sota quan un dels germans dorm). En fi, una família clàssica.

Va arribar un dia que dos dels germans es van fer grans i van decidir deixar el niu, viure amb altre gent semblava ser que els faria encara més feliços. Així que en un espai breu de temps van desaparèixer dos membres de la família unida i feliç així com part dels seus “trastos”, roba i altres coses. Amb el temps la desolació inicial dels progenitors es va anar transformant amb un excés de mim i dedicació cap a l’únic germà que s’havia quedat, tot i la negació de l’evidència dels progenitors, i va augmentar una sensació malaltissa de la falta d’espai per guardar coses. ¿?.

Amb aquestes dades doncs em veig amb cor d’afirmar que la marxa de fills de casa és inversament proporcional a l’espai necessari per viure. Si no com us expliqueu que la “mia mamma” m’estigui cada quinze dies recriminant que encara hi ha samarretes meves a l’armari, que són tots aquells papers que hi ha sota el llit o que penso fer amb aquells llibres. “Mamma” deu samarretes ocupen una desena part de l’armari del qual l’únic fill que viu a casa n’ocupa només la meitat, tots aquells papers són els de la Universitat que pel que vaig pagar valen 50 euros cada foli com a mínim així que si els vols cremar tu mateixa és com si cremessis bitllets de 50 euros i els llibres me’ls emportaré quan el meu pare tiri la Larousse del 85’.

Aquesta és l’estrany cas de la casa minvant, que tot i estar habitada per menys persones semblava que cada vegada era més petita i hi havia una necessitat imperiosa d’aconseguir espai per guardar-hi…això és el de menys.

PD: Per si llegeixen això, que serà perquè el meu germà haurà piulat, un petonet als meus pares.

Advertisements

3 thoughts on “L’estrany cas de la casa minvant

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s