En moviment


Novè mes
. Quan veus que la peque es posa de 4 grapes a punt de sortir disparada com si d’una cursa de cavalls es tractés ja t’imagines que algun dia o altre hi haurà el tret de sortida. I així ha estat en aquest més, l’Elsa ja ha actualitzat el seu firmware, que diria un freak com jo, per afegir-hi l’aplicació del desplaçament.  De moment els trajectes no és que siguin com el Dakar però alguna cosa fem, això si sempre i quan  no hi hagi obstacles insalvables al mig del camí perquè com ja he comentat alguna vegada la natura dota al cos d’un desequilibri de pes temporal (o no?) a les criatures i si aixeques la cama més que el cap…la gravetat fa la resta.

El Carnestoltes ens va portar la segona gran prova del manual dels bons pares primerencs, després de la de Nadal, disfressar a la peque de qualsevol cosa graciosa, mentre es van escoltant de fons frases de l’estil: que mona que està, quina cucada, és una preciositat … vaja, tot comentaris 100% objectius. Nosaltres per seguir fidelment el manual vam disfressar a l’Elsa no només una vegada, sinó dues vegades en el mateix cap de setmana !!! Més que res per assegurar que ho estem fent bé.  La primera vegada vam optar per una disfressa tendre d’osset, rotllo Bubu del Parc Yellowstone. El que dèiem, una cucada. I el segon dia vam tirar cap a una disfressa més clàssica, de Caputxeta vermella, una preciositat com no. Estic segur que això algun dia la nostra filla s’ho cobrarà, qui sap una festa de disfresses a la residència, una rua al casal d’avis…

Malauradament no tot ha estat diversió per la peque aquest mes. Si de les primeres dents no ens vam assabentar no podem dir el mateix de la segona tongada. Primer perquè a l’Elsa li han fet una mica de mal i segon perquè quan et mossega ja no és un ji ji, ja ja, és més aviat un ostres! (per ser suaus, que estem en horari infantil).  A part hem viscut uns episodis de desavinences entre la peque i els rovells d’ou que ens han portat a una que altra situació de l’estil “desalojen la sala, esto va a explotar”. I són en aquestes situacions i en altres com refredats, febres, etc. on veus a la teva peque molt fràgil, feble i pobreta que es troba malament…i et vénen unes ganes terribles d’agafar-la en braços i calmar-la, dir-li que no passa res que tu ho arreglaràs tot. I l’agafes fins que es queda dormida sobre teu, perquè en cap cas vol estar desprotegida en el seu llitet, vol braços, vol estar amb tu, se sent segura i sembla que els mals facin menys mal. No hi ha res millor que poder consolar al teu fill/a al igual que no hi ha res pitjor que no saber que fer.  Aquesta és la virtut i el defecte dels pares, (sobre)protegir els seus fills perquè no pateixin. Això no té preu, bé, pot ser si que en té, quan et passes en la concessió de ‘mimitos’ i ‘privilegis’ quan no són necessaris. Els nens són molt llestos i no hi ha ningú més ràpids que ells en adaptar-se als ‘mimitos’ i ‘privilegis’ i com et descuidis t’hauran guanyat la partida i si no espaviles també la batalla. Si passa això, diuen les llegendes que estàs perdut i el que és pitjor, costa molt tornar al camí.

Foto: Gerard A. (Tots els drets reservats)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s